Pregària del Papa Francesc a St. Pere del Vaticà, amb motiu del Covid-19

PREGÀRIA DEL PAPA FRANCESC EN TEMPS D’EPIDÈMIA

“Al capvespre” (Mc 4,35). Així comença l’Evangeli que hem escoltat. Des de fa algunes setmanes sembla que tot s’ha enfosquit. Denses tenebres han cobert les nostres places, carrers i ciutats; s’han anat apoderant de les nostres vides omplint tot d’un silenci que ensordeix i un buit desolador que paralitza tot al seu pas: es batega en l’aire, se sent en els gestos, ho diuen les mirades. Ens trobem espantats i perduts. Com els deixebles de l’Evangeli, ens ha sorprès una tempesta inesperada i furiosa. Ens hem adonat que estàvem en la mateixa barca, tots fràgils i desorientats; però, al mateix temps, importants i necessaris, tots cridats a remar junts, tots necessitats de confortar-nos mútuament. En aquesta barca, hi som tots. Com aquells deixebles, que parlen amb una única veu i amb angoixa diuen: “Ens enfonsem” (cf. v. 38), també nosaltres hem descobert que no podem seguir cadascun pel nostre compte, sinó només junts.

És fàcil identificar-nos amb aquesta història. Allò que és difícil és entendre l’actitud de Jesús. Mentre els deixebles, lògicament, estaven alarmats i desesperats, Ell romania en popa, a la part de la barca que primer s’enfonsa. I, què fa? Tot i l’enrenou i el bullici, dormia tranquil, confiat en el Pare -és l’única vegada en l’Evangeli que Jesús apareix dormint-. Després que el despertessin i que calmés el vent i les aigües, es va dirigir als deixebles amb un to de retret: “Per què teniu por? Encara no teniu fe?” (v. 40).

Intentem entendre-ho. En què consisteix la manca de fe dels deixebles que es contraposa a la confiança de Jesús? Ells no havien deixat de creure en Ell; de fet, el van invocar. Però vegem com l’invoquen: “Mestre, no et fa res que ens enfonsem?” (v. 38). No et fa res: van pensar que Jesús es desinteressava d’ells, que no els prestava atenció. Entre nosaltres, en les nostres famílies, el que fa més mal és quan sentim dir: “És que no t’importo?”. És una frase que fereix i desferma tempestes al cor. També haurà sacsejat Jesús, perquè a Ell li importem més que a ningú. De fet, un cop invocat, salva els seus deixebles desconfiats.

La tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquestes falses i supèrflues seguretats amb les quals havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats. Ens mostra com havíem deixat adormit i abandonat allò que alimenta, sosté i dóna força a la nostra vida i la nostra comunitat. La tempesta posa al descobert tots els intents d’encaixonar i oblidar el que ha nodrit l’ànima dels nostres pobles; totes aquelles temptatives d’anestesiar amb aparents rutines “salvadores”, incapaços d’apel·lar a les nostres arrels i evocar la memòria dels nostres avis, privant-nos així de la immunitat necessària per fer front a l’adversitat.

Amb la tempesta, ha caigut el maquillatge d’aquests estereotips amb què disfressàvem els nostres egos sempre pretensiosos de voler aparentar; i ha deixat al descobert, una vegada més, aquella (beneïda) pertinença comuna de la qual no podem ni volem evadir-nos; aquella pertinença de germans.

“Per què teniu por? Encara no teniu fe?”. Senyor, aquesta tarda la vostra Paraula ens interpel·la i es dirigeix a tots. En el nostre món, que Tu estimes més que nosaltres, hem avançat ràpidament, sentint-nos forts i capaços de tot. Cobdiciosos de guanys, ens hem deixat absorbir per allò material i trastornar per la pressa. No ens hem aturat davant les teves crides, no ens hem despertat davant guerres i injustícies del món, no hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta greument malalt. Hem continuat impertorbables, pensant a mantenir-nos sempre sans en un món malalt. Ara, mentre estem en mars agitats, et supliquem: “Desperta, Senyor”.

“Per què teniu por? Encara no teniu fe?”. Senyor, ens dirigeixes una crida, una crida a la fe. Que no és tant creure que Tu existeixes, sinó anar cap a tu i confiar en tu. En aquesta Quaresma ressona la teva crida urgent: “Convertiu-vos”, “torneu a mi de tot cor” (Jl 2,12). Ens crides a prendre aquest temps de prova com un temps d’elecció. No és el moment de la teva opinió, sinó del nostre judici: el temps per triar entre el que compta veritablement i el que passa, per separar el que és necessari del que no ho és. És el temps de restablir el rumb de la vida cap a tu, Senyor, i cap als altres. I podem mirar tants companys de viatge que són exemplars, que, davant la por, han reaccionat donant la pròpia vida. És la força operant de l’Esperit vessada i plasmada en valents i generoses entregues. És la vida de l’Esperit capaç de rescatar, valorar i mostrar com les nostres vides estan teixides i sostingudes per persones comunes -correntment oblidades- que no apareixen en portades de diaris i de revistes, ni en les grans passarel·les de l’últim xou però, sense cap mena de dubtes, estan escrivint avui els esdeveniments decisius de la nostra història: metges, infermers i infermeres, encarregats de reposar els productes en els supermercats, netejadores, cuidadores, transportistes, forces de seguretat, voluntaris, sacerdots, religioses i tants i tants altres que han comprès que ningú no se salva sol. Davant el sofriment, on es mesura el veritable desenvolupament dels nostres pobles, descobrim i experimentem la pregària sacerdotal de Jesús: “Que tots siguin u” (Jn 17,21). Quanta gent cada dia demostra paciència i infon esperança, cuidant-se de no sembrar pànic sinó coresponsabilitat. Quants pares, mares, avis i àvies, docents mostren als nostres nens, amb gestos petits i quotidians, com enfrontar i transitar una crisi readaptant rutines, aixecant mirades i impulsant l’oració. Quantes persones resen, ofereixen i intercedeixen pel bé de tots. L’oració i el servei silenciós són les nostres armes vencedores.

“Per què teniu por? Encara no teniu fe?”. El començament de la fe és saber que necessitem la salvació. No som autosuficients; sols, ens enfonsem. Necessitem el Senyor com els antics mariners les estrelles. Convidem Jesús a la barca de la nostra vida. Donem-li els nostres temors, perquè els venci. Com els deixebles, experimentarem que, amb Ell a bord, no naufraga. Perquè aquesta és la força de Déu: convertir en una cosa bona tot el que ens passa, fins i tot les coses dolentes. Ell porta serenitat en les nostres tempestes, perquè amb Déu la vida mai no mor.

El Senyor ens interpel·la i, enmig de la nostra tempesta, ens convida a despertar i a activar aquesta solidaritat i esperança capaç de donar solidesa, contenció i sentit a aquestes hores on tot sembla naufragar. El Senyor es desperta per despertar i revifar la nostra fe pasqual. Tenim una àncora: en la seva Creu hem estat salvats. Tenim un timó: en la seva Creu hem estat rescatats. Tenim una esperança: en la seva Creu hem estat guarits i abraçats perquè ningú ni res ens separi del seu amor redemptor. Enmig de l’aïllament on estem patint la falta dels afectes i de les trobades, experimentant la manca de tantes coses, escoltem un cop més l’anunci que ens salva: ha ressuscitat i viu al nostre costat. El Senyor ens interpel·la des de la seva creu a retrobar la vida que ens espera, a mirar aquells que ens reclamen, a potenciar, reconèixer i incentivar la gràcia que ens habita. No apaguem la flama fumejant (cf. Is 42,3), que mai no emmalalteix, i deixem que revifi l’esperança.

Abraçar la seva creu és animar-se a abraçar totes les contrarietats del temps present, abandonant per un instant el nostre afany d’omnipotència i possessió per donar-li espai a la creativitat que només l’Esperit és capaç de suscitar. És animar-se a motivar espais on tothom pugui sentir-se convocats i permetre noves formes d’hospitalitat, de fraternitat i de solidaritat. En la seva creu hem estat salvats per allotjar l’esperança i deixar que sigui ella qui enforteixi i sostingui totes les mesures i camins possibles que ens ajudin a cuidar-nos i a tenir cura. Abraçar el Senyor per abraçar l’esperança. Aquesta és la força de la fe, que allibera de la por i dóna esperança.

“Per què teniu por? Encara no teniu fe?”. Estimats germans i germanes: Des d’aquest lloc, que narra la fe pètria de Pere, aquest vespre m’agradaria confiar-vos tots al Senyor, a través de la intercessió de la Verge, salut del seu poble, estrella del mar tempestuós. Des d’aquesta columnata que abraça Roma i el món, vindrà damunt vostre, com una abraçada consoladora, la benedicció de Déu. Senyor, beneeix el món, dóna salut als cossos i consola els cors. Ens demanes que no sentim por. Però la nostra fe és feble i tenim por. Per tu, Senyor, no ens abandonis a mercè de la tempesta. Repeteixes de nou: “No tingueu por” (Mt 28,5). I nosaltres, juntament amb Pere, “descarreguem en tu tot el nostre aclaparament, perquè Tu tens cura de nosaltres” (cf. 1Pe 5,7).

Francesc, papa

Meditació durant la pregària feta a l’atri

de la Basílica de Sant Pere, 27 de març de 2020

 

 

Exhortació apostòlica postsinodal Christus Vivit, en 75 cites.

Francesc als joves i tot el Poble de Déu

2. Ell està dins teu, Ell està amb tu i mai se’n va. Per més que te n’allunyis, allà hi ha el Ressuscitat, cridant-te i esperant-te per tornar a començar. Quan et sentis envellit per la tristesa, les rancúnies, les pors, els dubtes o els fracassos, Ell hi serà per tornar-te la força i l’esperança.

4. La meva paraula estarà carregada de milers de veus de creients de tot el món que van fer arribar les seves opinions al Sínode. També els joves no creients, que van voler participar amb els seves reflexions, han proposat qüestions que em van plantejar noves preguntes.

 

Capítol Primer

Què diu la Paraula de Déu sobre els joves?

9. La glòria de la joventut és al cor més que en la força física o en la impressió que un provoca en els altres.

13. Jesús, l’eternament jove, vol regalar-nos un cor sempre jove. […] Això vol dir que la veritable joventut és tenir un cor capaç d’estimar.

15. Un jove no pots ­estar desanimat, li és propi somiar coses grans, buscar horitzons amplis, atrevir-se a més, voler menjar-se el món, ser capaç d’acceptar propostes desafiants i desitjar aportar el millor de si mateix per construir alguna cosa millor. Per això insisteixo als joves que no es deixin robar l’esperança.

19. Un pot passar la joventut distret, volant per la superfície de la vida, adormit, incapaç de conrear relacions profundes i d’entrar en el més profund de la vida. D’aquesta manera prepara un futur pobre, sense substància. O un pot gastar ela joventut per conrear coses belles i grans, i així prepara un futur ple de vida i de riquesa interior.

 

Capítol segon

Jesucrist sempre jove

La joventut de Jesús

23. Jesús va donar la seva vida en una etapa que avui es defineix com la d’un adult jove.

28. No cal pensar que Jesús fos un adolescent solitari o entotsolat. La seva relació amb la gent era la d’un jove que compartia la vida d’una família ben integrada al poble. […] Ningú el mirava com un jove estrany o separat dels altres.

30. Res d’això hauria de ser ignorat en la pastoral juvenil, per no crear projectes que aïllin als joves de la família i del món, o que els converteixin en una minoria selecta i preservada de tot contagi. Necessitem més aviat projectes que els enforteixin, els acompanyin i els llancin a la trobada amb els altres, al servei generós, a la missió.

Una Església que es deixa renovar

35. Demanem al Senyor que alliberi l’Església dels que volen envellir-la, esclerotitzar-la en el passat, aturar-la, tornar-la immòbil. També demanem que l’alliberi d’una altra temptació: creure que és jove perquè cedeix a tot el que el món li ofereix, creure que es renova perquè amaga el seu missatge i es mimetitza amb els altres. No. És jove quan és ella mateixa.

37. Són precisament els joves els que poden ajudar l’Església a mantenir-se jove, a no caure en la corrupció, a no quedar-se, a no enorgullir-se, a no convertir-se en secta, a ser més pobre i testimonial, a estar a prop dels darrers i descartats, a lluitar per la justícia, a deixar-se interpel·lar amb humilitat.

Una Església atenta als signes dels temps

39. És necessari que l’Església no estigui massa pendent de si mateixa, sinó que reflecteixi sobretot a Jesucrist. Això implica que reconegui amb humilitat que algunes coses concretes han de canviar, i per això necessita també recollir la visió i fins i tot les crítiques dels joves.

41. Si bé hi ha joves que gaudeixen quan veuen una Església que es manifesta humilment segura dels seus dons i també capaç d’exercir una crítica lleial i fraterna, altres joves reclamen una Església que escolti més, que no es passi condemnat el món. No volen veure a una Església callada i tímida, però tampoc que estigui sempre en guerra per dos o tres temes que l’obsessionen. […] Una Església a la defensiva, que perd la humilitat, que deixa d’escoltar, que no permet que la qüestionin, perd de la joventut i es converteix en un museu.

42. Una Església viva pot reaccionar fent atenció a les legítimes reivindicacions de les dones que demanen més justícia i igualtat. Pot recordar la història i reconèixer una llarga trama d’autoritarisme per part dels homes, de sotmetiment, de diverses formes d’esclavitud, d’abús i de violència masclista. Amb aquesta mirada serà capaç de fer seus aquests reclams de drets, i farà la seva aportació amb convicció per a una major reciprocitat entre homes i dones, encara que no estigui d’acord amb tot el que proposin alguns grups feministes.

Maria, la noia de Natzaret

44. ¡Maria no va comprar una assegurança de vida! ¡Maria se la va jugar i per això és forta, per això és una influencer, és la influencer de Déu!

 

Capítol tercer

Vosaltres sou l’ara de Déu

64. Després de recórrer la Paraula de Déu, no podem dir només que els joves són el futur del món. Són el present, l’estan enriquint amb la seva aportació.

66. Avui els adults correm el risc de fer un llistat de calamitats, de defectes de la joventut actual. Alguns podran aplaudir perquè semblem experts en trobar punts negatius i perills. Però quin seria el resultat d’aquesta actitud? Més i més distància, menys proximitat, menys ajuda mútua.

Algunes coses que els passen a els joves

71. La joventut no és una cosa que es pugui analitzar en abstracte. En realitat, “la joventut” no existeix, existeixen els joves amb les seves vides concretes.

75. No siguem una Església que no plora davant d’aquests drames dels seus fills joves. Mai ens hi acostumem, perquè qui no sap plorar no és mare. […] El pitjor que podem fer és aplicar la recepta de l’esperit mundà que consisteix en anestesiar els joves amb altres notícies, amb altres distraccions, amb banalitats.

76. Us convido a que cadascú es pregunti: He aprés a plorar? He aprés a plorar quan veig un nen amb fam, un nen drogat al carrer, un nen que no té casa, un nen abandonat, un nen abusat, un nen usat per una societat com esclau?

Desitjos, ferides i recerques

82. En el nostre temps els avenços de les ciències i de les tecnologies biomèdiques incideixen sobre la percepció del cos, induint a la idea que es pot modificar sense límit. […] Pot portar-nos a oblidar que la vida és un do, i que som éssers creats i limitats, que fàcilment podem ser instrumentalitzats pels qui tenen el poder tecnològic.

84. En alguns joves reconeixem un desig de Déu, encara que no tingui tots els contorns del Déu revelat. En altres podrem albirar un somni de fraternitat, que no és poca cosa. […] Es tracta de veritables punts de partida, fibres interiors que esperen amb obertura una paraula d’estímul, de llum i d’alè.

L’ambient digital

86. Ja no es tracta només d‘“utilitzar” instruments de comunicació, sinó de viure en una cultura àmpliament digitalitzada, que afecta de manera molt profunda la noció de temps i d’espai, la percepció d’un mateix, dels altres i del món, la manera de comunicar, d’aprendre, d’informar-se, d’entrar en relació amb els altres.

87. D’altra banda, l’entorn digital és un context de participació sociopolítica i de ciutadania activa, i pot facilitar la circulació d’informació independent capaç de tutelar eficaçment a les persones més vulnerables posant de manifest les violacions dels seus drets.

90. Els joves d’avui són els primers a fer aquesta síntesi entre allò personal, allò propi de cada cultura, i allò global. Però això requereix que aconsegueixin passar del contacte virtual a una bona i sana comunicació.

Els immigrants com a paradigma del nostre temps

91. Els immigrants ens recorden la condició originària de la fe, és a dir la de ser “forasters i pelegrins a la terra” (He 11,13).

93. Les històries dels immigrants també són històries de trobada entre persones i entre cultures: per a les comunitats i les societats a les que arriben són una oportunitat d’enriquiment i de desenvolupament humà integral de tots.

94. Demano especialment als joves que no caiguin en les xarxes dels que volen enfrontar-los a altres joves que arriben als seus països, fent-los veure com a éssers perillosos i com si no tinguessin la mateixa inalienable dignitat de tot ésser humà.

Posar fi a tot tipus d’abusos

96. La universalitat de la plaga dels abusos sexuals a menors, alhora que confirma la seva gravetat en les nostres societats, no disminueix la seva monstruositat dins l’Església, i en la justificada ràbia de la gent l’Església veu el reflex de la ira de Déu, traït i bufetejat.

97. Ja no s’ha abandonar la decisió d’aplicar les accions i sancions tan necessàries. I tot això amb la gràcia de Crist. No hi ha marxa enrere.

98. Hi ha diversos tipus d’abusos: de poder, econòmic, de consciència, sexual. […] Un esperit clericalista exposa a les persones consagrades a perdre el respecte pel valor sagrat i inalienable de cada persona i de la seva llibertat.

99. Vull expressar amb afecte i reconeixement la meva gratitud cap als qui han tingut la valentia de denunciar el mal patit: ajuden a l’Església a prendre consciència del que ha passat i de la necessitat de reaccionar amb decisió. Però també mereix un especial reconeixement l’obstinació sincera d’innumerables laics, sacerdots, consagrats i bisbes que cada dia es lliuren amb honestedat i dedicació al servei dels joves.

101. L’Església camina com és, sense fer-se cirurgies estètiques. No tem mostrar els pecats dels seus membres, que de vegades alguns d’ells intenten dissimular, davant la llum ardent de la Paraula del Evangeli que neteja i purifica.

Hi ha sortida

110. Els joves, vosaltres, units teniu una força admirable. Quan s’entusiasmen per una vida comunitària, són capaços de grans sacrificis pels altres i per la comunitat. En canvi, l’aïllament els debilita i els exposa als pitjors mals del nostre temps.

 

Capítol quart

El gran anunci per a tots els joves

112. Abans de res vull dir a cadascú la primera veritat: “Déu t’estima”. Si ja ho havies escoltat és igual, t’ho vull recordar: Déu t’estima. Mai ho dubtis, més enllà del que et passi a la vida. En qualsevol circumstància, ets infinitament estimat.

115. Has de confiar en el rècord de Déu: la seva memòria no és un “disc dur” que registra i emmagatzema totes les nostres dades, la seva memòria és un cor tendre de compassió, que s’alegra eliminant definitivament qualsevol vestigi del mal. No vol portar el compte dels teus errors i, en tot cas, t’ajudarà a aprendre alguna cosa també de les teves caigudes. Perquè t’estima.

122. Joves estimats, vosaltres, no teniu preu! No sou peces de subhasta! Si us plau, no us deixeu comprar, no us deixeu seduir, no us deixeu esclavitzar per les colonitzacions ideològiques que ens fiquen idees al cap i al final ens tornem esclaus, dependents, fracassats de la vida. Vosaltres no teniu preu: heu de repetir-ho sempre: no estic en una subhasta, no tinc preu. Sóc lliure, sóc lliure! Enamoreu-vos d’aquesta llibertat, que és la que ofereix Jesús.

131. Necessites amor? No ho trobaràs en la disbauxa, utilitzant els altres, posseint els altres o dominant-los. El trobaràs d’una manera que veritablement et farà feliç. Busques intensitat? No la viuràs acumulant objectes, gastant diners, corrent desesperat darrere de coses d’aquest món. Arribarà d’una forma molt més bella i satisfactòria si et deixes impulsar per l’Esperit Sant.

 

Capítol cinquè

Camins de joventut

135. Apreciar la joventut implica veure aquest temps de la vida com un moment valuós i no com una etapa de pas on la gent jove se sent empesa cap a l’edat adulta.

141. Però en contra dels somnis que mobilitzen decisions, sempre hi ha l’amenaça del lament, de la resignació. Això ho deixem per aquells que segueixen la “deessa lamentació”.

142. Encara que t’equivoquis sempre podràs aixecar el cap i tornar a començar, perquè ningú té dret a robar-te l’esperança.

143. Joves, no renuncieu al millor de la vostra joventut, no observeu la vida des d’un balcó. No confongueu la felicitat amb un sofà ni visqueu tota la vida darrere d’una pantalla. Tampoc us convertiu en el trist espectacle d’un vehicle abandonat. No sigueu cotxes aparcats, millor que deixeu brollar els somnis i prengueu decisions. Arrisqueu, encara que us equivoqueu. No sobrevisqueu amb l’ànima anestesiada ni miren el món com si fóssiu turistes. Feu enrenou! […] Si us plau, no us jubileu abans d’hora.

162. No seràs sant i t’ompliràs copiant als altres. Ni tan sols imitar els sants significa copiar la seva forma de ser i de viure la santedat. […] Arribar a ser sant és arribar a ser més plenament tu mateix, a ser aquest que Déu va voler somiar i crear, no una fotocòpia. La teva vida ha de ser un estímul el profètic, que impulsi a d’altres, que deixi una marca en aquest món, aquesta marca única que només tu podràs deixar.

164. Sempre és millor viure la fe junts i expressar el nostre amor amb una vida comunitària, compartint amb altres joves el nostre afecte, el nostre temps, la nostra fe i les nostres inquietuds. L’Església ofereix molts espais diversos per viure la fe en comunitat, perquè tot és més fàcil junts.

174. A vosaltres us demano que també sigueu protagonistes d’aquest canvi. Seguiu superant l’apatia i oferint una resposta cristiana a les inquietuds socials i polítiques que es van plantejant en diverses parts del món. […] Sobretot, d’una manera o d’una altra, sigueu lluitadors pel bé comú, sigueu servidors dels pobres, sigueu protagonistes de la revolució de la caritat i del servei, capaços de resistir les patologies de l’individualisme consumista i superficial.

176. Joves, no deixeu que el món us arrossegi a compartir només les coses dolentes o superficials. Vosaltres sigueu capaços d’anar contra corrent i sàpigueu compartir Jesús, comunique la fe que Ell us va regalar.

178. La vostra vida no és un “mentrestant”. Vosaltres sou l’ara de Déu, que us vol fecunds. Perquè és donant quan es rep.

 

Capítol sisè

Joves amb arrels

Que no t’arrenquin de la terra

186. Avui veiem una tendència a “homogeneïtzar” als joves, a dissoldre les diferències pròpies del seu lloc d’origen, a convertir-los en éssers manipulables fets en sèrie. Així es produeix una destrucció cultural, que és tan greu com la desaparició de les espècies animals i vegetals.

La teva relació amb la gent gran

190. Un jove sempre hauria de tenir un esperit crític. […] Però es tracta simplement d’estar oberts per recollir una saviesa que es comunica de generació en generació, que pot conviure amb algunes misèries humanes, i que no ha de desaparèixer davant les novetats del consum i del mercat.

191. A món mai li va servir ni li servirà la ruptura entre generacions. Són els cants de sirena d’un futur sense arrels, sense arrelament. És la mentida que et fa creure que només la novetat és bona i bonic. L’existència de les relacions intergeneracionals implica que en les comunitats es posseeixi una memòria col·lectiva.

193. Si els joves s’arrelen en aquests somnis de la gent gran aconsegueixen veure el futur, poden tenir visions que els obren l’horitzó i els mostren nous camins. Però si la gent gran no somien, els joves ja no poden mirar clarament l’horitzó.

 

Capítol setè

La pastoral dels joves

202. La pastoral juvenil, tal com estàvem acostumats a tirar-la endavant, ha patit l’embat dels canvis socials i culturals. Els joves, en les estructures habituals, moltes vegades no troben respostes a les seves inquietuds, necessitats, problemàtiques i ferides. […] S’està creixent en dos aspectes: la consciència que és tota la comunitat la que els evangelitza i la urgència que ells tinguin un protagonisme més gran en les propostes pastorals.

204. La pastoral juvenil necessita adquirir una altra flexibilitat, i convocar els joves a esdeveniments que de tant en tant els ofereixin un lloc on no només rebin una formació, sinó que també els permetin compartir la vida, celebrar, cantar, escoltar testimonis reals i experimentar la trobada comunitari amb el Déu viu.

Una pastoral sinodal

205. Les metodologies no importa de quin color siguin, si són “conservadores o progressistes”, si són “de dreta o d’esquerra”. L’important és que recollim tot el que hagi donat bons resultats i sigui eficaç per comunicar l’alegria de l’Evangeli.

Grans línies d’acció

211. És necessari acostar-se als joves amb la gramàtica de l’amor, no amb el proselitisme. El llenguatge que la gent jove entén és el d’aquells que donen la vida, el de qui està allà per ells i per a ells, i el dels qui, malgrat els seus límits i debilitats, tracten de viure la seva fe amb coherència.

212. En alguns llocs passa que, després d’haver provocat en els joves una intensa experiència de Déu, una trobada amb Jesús que va tocar els seus cors, després només els ofereixen trobades de “formació” on només s’aborden qüestions doctrinals i morals: sobre els mals del món actual, sobre l’Església, sobre la Doctrina Social, sobre la castedat, sobre el matrimoni, sobre el control de la natalitat i sobre altres temes. […] Calmem l’obsessió per transmetre un cúmul de contingut doctrinals, i abans de res tractem de suscitar i arrelar les grans experiències que sostenen la vida cristiana.

215. Qualsevol pla de pastoral juvenil ha d’incorporar clarament mitjans i recursos diversos per ajudar els joves a créixer en la fraternitat, a viure com a germans, a ajudar-se mútuament, a crear comunitat, a servir els altres, a estar a prop dels pobres.

La pastoral de les institucions educatives

221. L’escola necessita una urgent autocrítica si veiem els resultats que deixa la pastoral de moltes d’elles, una pastoral a concentrada en la instrucció religiosa que sovint és incapaç de provocar experiències de fe perdurables. A més, hi ha alguns col·legis catòlics que semblen estar organitzats només per a la preservació. La fòbia al canvi fa que no puguin tolerar la incertesa i es repleguin davant els perills, reals o imaginaris, que tot canvi comporta. L’escola convertida en un “búnquer” que protegeix dels errors “de fora”, és l’expressió caricaturitzada d’aquesta tendència. […] En realitat, una de les alegries més grans d’un educador es produeix quan pot veure un estudiant constituir-se a si mateix com una persona forta, integrada, protagonista i capaç de donar.

223. D’altra banda, no podem separar la formació espiritual de la formació cultural. L’Església sempre va voler desenvolupar per als joves espais per a la millor cultura. […] L’estudi serveix per fer-se preguntes, per no ser anestesiat per la banalitat, per buscar sentit a la vida.

Diferents àmbits per desenvolupaments pastorals

224. No cal menysprear els joves com si fossin incapaços d’obrir-se a propostes contemplatives. Només cal trobar els estils i les modalitats adequades per ajudar-los a iniciar-se en aquesta experiència de tan alt valor.

228. En molts adolescents i joves desperta especial atracció el contacte amb la creació, i són sensibles cap a la cura de l’ambient, com passa amb els Escoltes i amb altres grups. […] En l’esperit de sant Francesc d’Assís, són experiències que poden significar un camí per iniciar-se en l’escola de la fraternitat universal i a l’oració contemplativa.

Una pastoral popular juvenil

232. Especialment amb els joves que no van créixer en famílies o institucions cristianes, i estan en un camí de lenta maduració, hem d’estimular el “bé possible” […] A vegades, per pretendre una pastoral juvenil asèptica, pura, marcada per idees abstractes, allunyada del món i preservar de tota màcula, convertim l’Evangeli en una oferta insípida, incomprensible, llunyana, separada de les cultures juvenils i apta només per a una elit juvenil cristiana que se sent diferent, però que en realitat flota en un aïllament sense vida ni fecunditat.

234. Som una Església de portes obertes. Ni tan sols cal que algú assumeixi completament tots els ensenyaments de l’Església perquè pugui participar d’alguns dels nostres espais per a joves. Només cal una actitud oberta per a tots els que tinguin el desig i la disposició de deixar-se trobar per la veritat revelada per Déu.

235. Tots els joves, sense exclusió, són al cor de Déu i, per tant, al cor de l’Església.

Sempre missioners

241. Els joves són capaços de crear noves formes de missió, en els àmbits més diversos. Per exemple, ja que es mouen tan bé en les xarxes socials, cal convocar-los perquè les omplin de Déu, de fraternitat, de compromís.

L’acompanyament dels adults

246. Algunes vegades, els mentors són col·locats sobre un pedestal […]. Els mentors no haurien de portar els joves a ser seguidors passius, sinó més aviat a caminar al seu costat, deixant-los ser els protagonistes del seu propi camí. Han de respectar la llibertat que el jove té en el seu procés de discerniment i oferir-los eines perquè ho facin bé.

 

Capítol vuitè

La vocació

249. El Concili Vaticà II ens va ajudar a renovar la consciència d’aquesta crida adreçada a cadascú: «Emparats amb tants i tants grans mitjans de salvació, tots els cristians, de qualsevol estat i condició, són cridats pel Senyor, cadascun en el propi camí, a aquella perfecció de santedat amb què el mateix Pare és perfecte» (LG, 11).

El seu cridat a la amistat amb Ell

252. La vida que Jesús ens regala és una història d’amor, una història de vida que vol barrejar-se amb la nostra i fer arrels a la terra de cadascú. Aquesta vida no és una salvació penjada “en el núvol” esperant ser descarregada, ni una “aplicació” nova a descobrir o un exercici mental fruit de tècniques d’autosuperació. Tampoc la vida que Déu ens ofereix és un “tutorial” amb el qual aprendre l’última novetat. La salvació que Déu ens regala és una invitació a formar part d’una història d’amor.

El teu ser pels altres

257. En el discerniment d’una vocació és important veure si un reconeix en si mateix les capacitats necessàries per a aquest servei específic a la societat. […] La teva vocació t’orienta a treure fora el millor de tu mateix per a la glòria de Déu i per al bé dels altres. El tema no és només fer coses, sinó fer-les amb un sentit, amb una orientació.

L’amor i la família

261. El veritable amor és apassionat. L’amor entre un home i una dona, quan és apassionat, et porta a donar la vida per sempre. Sempre. I a donar-la amb cos i ànima.

263. Val la pena apostar per la família i que en ella trobareu els millors estímuls per madurar i les més belles alegries per compartir. No deixeu que us robin l’amor de debò.

264. Us demano que sigueu revolucionaris, us demano que aneu contra corrent; si, en això us demano que us rebel·leu contra aquesta cultura de la provisionalitat que, en el fons, creu que vosaltres no sou capaços d’assumir responsabilitats, creu que vosaltres no sou capaços d’estimar veritablement. Jo sí     que tinc confiança en vosaltres, i per això els animo a optar pel matrimoni.

El Treball

269. Prego als joves que no esperin viure sense treballar, depenent de l’ajuda d’altres. Això no és bo, perquè el treball és una necessitat, part del sentit de la vida en aquesta terra, camí de maduració, de desenvolupament humà i de realització personal.

270/271. El món del treball és un àmbit en el que els joves experimenten formes d’exclusió i marginació. […] És una qüestió molt delicada que la política ha de considerar com un tema de primer ordre, particularment avui que la velocitat dels desenvolupaments tecnològics, juntament amb l’obsessió per reduir els costos laborals, pot portar ràpidament a substituir innombrables llocs de treball per màquines. I es tracta d’un assumpte fonamental de la societat perquè la feina per a un jove no és senzillament una tasca orientada a aconseguir ingressos.

Vocacions a la consagració especial

275. Si alguns sacerdots no donen un bon testimoni, no per això el Senyor deixarà de cridar. Al contrari, Ell redobla l’aposta perquè no deixa de tenir cura de la seva Església estimada.

276. En el discerniment d’una vocació no cal descartar la possibilitat de consagrar-se a Déu en el sacerdoci, a la vida religiosa o en altres formes de consagració. Per què excloure? Tingues la certesa que, si reconeixes una crida de Déu i el segueixes, això serà el que t’omplirà.

 

Capítol novè

El discerniment

279. Recordo que tots, però especialment els joves, estan exposats a un zàping  constant. És possible navegar en dos o tres pantalles simultàniament i interactuar al mateix temps en diferents escenaris virtuals. Sense la saviesa del discerniment podem convertir-nos fàcilment en titelles a mercè de les tendències del moment.

286. Vull recordar quina és la gran pregunta: Moltes vegades, en la vida, perdem temps preguntant-nos: ”Però, ¿qui sóc jo?”. I tu pots preguntar-te qui ets i passar tota una vida buscant qui ets. Però pregunta’t: ”Per a qui sóc jo?”. Ets per a Déu, sens dubte. Però Ell va voler que siguis també per als altres, i va posar en tu moltes qualitats, inclinacions, dons i carismes que no són per a tu, sinó per a altres.

287. Per discernir la pròpia vocació, cal reconèixer que aquesta vocació és la crida d’un amic: Jesús. Als amics, si se’ls regala alguna cosa, se’ls regala el millor

289.  Estimats joves, seré feliç veient-los córrer més ràpid que els lents i temorosos. Corrent atrets per aquest Rostre tan estimat, que adorem en la Sagrada Eucaristia i reconeixem en la carn del germà sofrent. L’Esperit Sant us empeny en aquesta cursa cap endavant. L’Església necessita el vostre entusiasme, les vostres intuïcions, la vostra fe. Ens feu falta! I quan arribeu on nosaltres encara no hem arribat, tingueu paciència  per esperar-nos.

MISSATGE DEL PAPA FRANCESC AMB MOTIU DE LA QUARESMA

EL MAL S’ESCAMPARÀ TANT, QUE L’AMOR DE MOLTS ES REFREDARÀ” (Mt 24,12)

Estimats germans i germanes,

Un cop més ens surt a l’encontre la Pasqua del Senyor. Per preparar-nos per rebre-la, la Providència de Déu ens ofereix cada any la Quaresma, «signe sacramental de la nostra conversió», que anuncia i realitza la possibilitat de tornar al Senyor amb tot el cor i amb tota la vida.

Com tots els anys, amb aquest missatge desitjo ajudar tota l’Església a viure amb goig i amb veritat aquest temps de gràcia; i ho faig inspirant-me en una expressió de Jesús en l’Evangeli de Mateu: «El mal s’escamparà tant, que l’amor de molts es refredarà» (24,12).

Aquesta frase es troba en el discurs que parla de la fi dels temps i que està ambientat en Jerusalem, en la muntanya de les Oliveres, precisament allí on començarà la passió del Senyor. Jesús, responent una pregunta dels seus deixebles, anuncia una gran tribulació i descriu la situació en la que podria trobar-se la comunitat dels fidels: enfront dels esdeveniments dolorosos, alguns falsos profetes enganyaran molta gent fins a amenaçar amb apagar la caritat en els cors, que és el centre de tot l’Evangeli.

Els falsos profetes

Escoltem aquest passatge i preguntem-nos: quines formes prenen els falsos profetes?

Són com «encantadors de serps», o sigui, s’aprofiten de les emocions humanes per esclavitzar les persones i dur-les on ells volen. Quants fills de Déu es deixen fascinar per les seduccions d’un plaer momentani, al qual se’l confon amb la felicitat. Quants homes i dones viuen encantats per la il·lusió dels diners, que els fa en realitat esclaus del lucre o d’interessos mesquins. Quants viuen pensant que es valen per si mateixos i cauen presos de la soledat.

Uns altres falsos profetes són aquells «xarlatans» que ofereixen solucions senzilles i immediates per als sofriments, remeis que tanmateix són completament inútils: quants són els joves als quals se’ls ofereix el fals remei de la droga, d’unes relacions d’«usar i llençar», de guanys fàcils però deshonestos. Quants es deixen captivar per una vida completament virtual, en la que les relacions semblen més senzilles i ràpides però que després resulten dramàticament sense sentit. Aquests estafadors no només ofereixen coses sense valor sinó que treuen el que és més valuós, com la dignitat, la llibertat i la capacitat d’estimar. És l’engany de la vanitat, que ens duu a presumir de les nostres qualitats…, fent-nos caure en el ridícul; i el ridícul no té marxa enrere. No és una sorpresa: des de sempre el dimoni, que és «mentider i pare de la mentida» (Jn 8,44), presenta el mal com a bé i el que és fals com a veritable, per confondre el cor de l’home. Cadascú de nosaltres, per tant, està cridat a discernir i examinar en el seu cor si se sent amenaçat per les mentides d’aquests falsos profetes. Hem d’aprendre a no quedar-nos en un nivell immediat, superficial, sinó a reconèixer quines coses són les que deixen al nostre interior una petjada bona i més duradora, perquè venen de Déu i certament serveixen per al nostre bé.

Un cor fred

Dante Alighieri, en la seva descripció de l’infern, s’imagina el diable assegut en un tro de gel; la seva llar és el gel de l’amor extingit. Preguntem-nos aleshores: com es refreda en nosaltres la caritat? Quins són els senyals que ens indiquen que l’amor corre el risc d’apagar-se en nosaltres?

Allò que apaga la caritat abans que res és l’avidesa pels diners, «arrel de tots els mals» (1Tm 6,10), a la qual li segueix el rebuig de Déu i, per tant, el no voler buscar consol en ell, preferint quedar-nos amb la nostra desolació abans que sentir-nos confortats per la seva Paraula i els seus Sagraments. Tot això es transforma en violència que es dirigeix contra aquells que considerem una amenaça per a les nostres «certeses»: el nen per néixer, l’ancià malalt, l’hoste de pas, l’estranger, així com el proïsme que no correspon a les nostres expectatives.

També la creació és un testimoni silenciós d’aquest refredament de la caritat: la terra està enverinada a causa de les deixalles llançades per negligència i interès; els mars, també contaminats, han de recobrir per desgràcia les restes de tants nàufrags de les migracions forçades; els cels –que en el designi de Déu canten la seva glòria- es veuen solcats per màquines que fan ploure instruments de mort.

L’amor es refreda també en les nostres comunitats: en l’Exhortació apostòlica Evangelii gaudium vaig intentar descriure els senyals més evidents d’aquesta falta d’amor. Aquests són: l’accídia egoista, el pessimisme estèril, la temptació d’aïllar-se i entaular contínues guerres fratricides, la mentalitat mundana que indueix a ocupar-se només del que és aparent, disminuint d’aquesta manera l’entusiasme missioner.

Què podem fer?

Si veiem dins de nosaltres i al voltant nostre els signes que abans he descrit, l’Església, la nostra mare i mestra, a més de la medicina a vegades amarga de la veritat, ens ofereix en aquest temps de Quaresma el dolç remei de la pregària, l’almoina i el dejuni.

El fet de dedicar més temps a la pregària fa que el nostre cor descobreixi les mentides secretes amb les quals ens enganyem a nosaltres mateixos, per a cercar finalment el consol en Déu. Ell és el nostre Pare i desitja per a nosaltres la vida.

L’exercici de l’almoina ens allibera de l’avidesa i ens ajuda a descobrir que l’altre és el meu germà: el que tinc no és mai només meu. De la mateixa manera que, com a cristians, m’agradaria que seguíssim l’exemple dels Apòstols i veiéssim en la possibilitat de compartir els nostres béns amb els altres un testimoni concret que vivim en l’Església. A aquest propòsit faig meva l’exhortació de sant Pau, quan convidava els corintis a participar en la col·lecta per a la comunitat de Jerusalem: «convé que dugueu a terme la col·lecta» (2Co 8,10). Això val especialment en la Quaresma, un temps en el que molts organismes realitzen col·lectes a favor d’esglésies i poblacions que passen per dificultats. I com voldria que també en les nostres relacions quotidianes, davant de cada germà que ens demana ajuda, penséssim que es tracta d’una crida de la divina Providència: cada almoina és un motiu per a participar en la Providència de Déu vers els seus fills; i si ell avui se serveix de mi per ajudar un germà, no proveirà també demà les meves necessitats, ell, que no es deixa guanyar per ningú en generositat?

El dejuni , per últim, debilita la nostra violència, ens desarma, i constitueix una important ocasió per a créixer. D’una banda, ens permet experimentar el que senten aquells que no tenen el que és indispensable i coneixen el fibló de la fam; d’altra banda, expressa la condició del nostre esperit, famolenc de bondat i assedegat de la vida de Déu. El dejuni ens desperta, ens fa estar més atents a Déu i al proïsme, inflama la nostra voluntat d’obeir Déu, que és l’únic que sacia la nostra fam.

Voldria que la meva veu traspassés les fronteres de l’Església Catòlica, perquè arribés a tots vosaltres, homes i dones de bona voluntat, disposats a escoltar Déu. Si us sentiu afligits com nosaltres, perquè en el món s’estén la iniquitat, si us preocupa la fredor que paralitza el cor i les obres, si veieu que es debilita el sentit d’una mateixa humanitat, uniu-vos a nosaltres per invocar junts Déu, per dejunar junts i entregar junts el que podem com ajuda per als nostres germans.

El foc de la Pasqua

Convido especialment els membres de l’Església a emprendre amb zel el camí de la Quaresma, sostinguts per l’almoina, el dejuni i la pregària. Si en molts cors a vegades fa la sensació que la caritat s’ha apagat, en el cor de Déu no s’apaga. Ell sempre ens dona una nova oportunitat perquè puguem començar a estimar de nou.

Una ocasió propícia serà la iniciativa «24 hores per al Senyor», que aquest any ens convida novament a celebrar el Sagrament de la Reconciliació en un context d’adoració eucarística. L’any 2018 tindrà lloc el divendres 9 i el dissabte 10 de març, inspirant-se en les paraules del Salm 130,4: «És molt vostre perdonar». A cada diòcesi, almenys una església romandrà oberta durant 24 hores seguides, per a permetre la pregària d’adoració i la confessió sacramental.

La nit de Pasqua reviurem el suggestiu ritu d’encendre el ciri pasqual: la llum que prové del «foc nou» a poc a poc esvairà la foscor i il·luminarà l’assemblea litúrgica. «Que la llum de Crist, ressuscitat i gloriós, dissipi les tenebres del nostre cor i del nostre esperit», perquè tots puguem viure la mateixa experiència dels deixebles d’Emmaús: després d’escoltar la Paraula del Senyor i d’alimentar-nos amb el Pa eucarístic el nostre cor tornarà a abrusar-se de fe, esperança i caritat.

Us beneeixo de tot cor i prego per vosaltres. No us oblideu de pregar per mi.

Francesc, papa

Vaticà, 1 de novembre de 2017

Solemnitat de Tots Sants