Autor: Ignasi Lopez

Pregària del Papa Francesc a St. Pere del Vaticà, amb motiu del Covid-19

ESPAI COMÚ, Notícies

PREGÀRIA DEL PAPA FRANCESC EN TEMPS D’EPIDÈMIA

“Al capvespre” (Mc 4,35). Així comença l’Evangeli que hem escoltat. Des de fa algunes setmanes sembla que tot s’ha enfosquit. Denses tenebres han cobert les nostres places, carrers i ciutats; s’han anat apoderant de les nostres vides omplint tot d’un silenci que ensordeix i un buit desolador que paralitza tot al seu pas: es batega en l’aire, se sent en els gestos, ho diuen les mirades. Ens trobem espantats i perduts. Com els deixebles de l’Evangeli, ens ha sorprès una tempesta inesperada i furiosa. Ens hem adonat que estàvem en la mateixa barca, tots fràgils i desorientats; però, al mateix temps, importants i necessaris, tots cridats a remar junts, tots necessitats de confortar-nos mútuament. En aquesta barca, hi som tots. Com aquells deixebles, que parlen amb una única veu i amb angoixa diuen: “Ens enfonsem” (cf. v. 38), també nosaltres hem descobert que no podem seguir cadascun pel nostre compte, sinó només junts.

És fàcil identificar-nos amb aquesta història. Allò que és difícil és entendre l’actitud de Jesús. Mentre els deixebles, lògicament, estaven alarmats i desesperats, Ell romania en popa, a la part de la barca que primer s’enfonsa. I, què fa? Tot i l’enrenou i el bullici, dormia tranquil, confiat en el Pare -és l’única vegada en l’Evangeli que Jesús apareix dormint-. Després que el despertessin i que calmés el vent i les aigües, es va dirigir als deixebles amb un to de retret: “Per què teniu por? Encara no teniu fe?” (v. 40).

Intentem entendre-ho. En què consisteix la manca de fe dels deixebles que es contraposa a la confiança de Jesús? Ells no havien deixat de creure en Ell; de fet, el van invocar. Però vegem com l’invoquen: “Mestre, no et fa res que ens enfonsem?” (v. 38). No et fa res: van pensar que Jesús es desinteressava d’ells, que no els prestava atenció. Entre nosaltres, en les nostres famílies, el que fa més mal és quan sentim dir: “És que no t’importo?”. És una frase que fereix i desferma tempestes al cor. També haurà sacsejat Jesús, perquè a Ell li importem més que a ningú. De fet, un cop invocat, salva els seus deixebles desconfiats.

La tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquestes falses i supèrflues seguretats amb les quals havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats. Ens mostra com havíem deixat adormit i abandonat allò que alimenta, sosté i dóna força a la nostra vida i la nostra comunitat. La tempesta posa al descobert tots els intents d’encaixonar i oblidar el que ha nodrit l’ànima dels nostres pobles; totes aquelles temptatives d’anestesiar amb aparents rutines “salvadores”, incapaços d’apel·lar a les nostres arrels i evocar la memòria dels nostres avis, privant-nos així de la immunitat necessària per fer front a l’adversitat.

Amb la tempesta, ha caigut el maquillatge d’aquests estereotips amb què disfressàvem els nostres egos sempre pretensiosos de voler aparentar; i ha deixat al descobert, una vegada més, aquella (beneïda) pertinença comuna de la qual no podem ni volem evadir-nos; aquella pertinença de germans.

“Per què teniu por? Encara no teniu fe?”. Senyor, aquesta tarda la vostra Paraula ens interpel·la i es dirigeix a tots. En el nostre món, que Tu estimes més que nosaltres, hem avançat ràpidament, sentint-nos forts i capaços de tot. Cobdiciosos de guanys, ens hem deixat absorbir per allò material i trastornar per la pressa. No ens hem aturat davant les teves crides, no ens hem despertat davant guerres i injustícies del món, no hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta greument malalt. Hem continuat impertorbables, pensant a mantenir-nos sempre sans en un món malalt. Ara, mentre estem en mars agitats, et supliquem: “Desperta, Senyor”.

“Per què teniu por? Encara no teniu fe?”. Senyor, ens dirigeixes una crida, una crida a la fe. Que no és tant creure que Tu existeixes, sinó anar cap a tu i confiar en tu. En aquesta Quaresma ressona la teva crida urgent: “Convertiu-vos”, “torneu a mi de tot cor” (Jl 2,12). Ens crides a prendre aquest temps de prova com un temps d’elecció. No és el moment de la teva opinió, sinó del nostre judici: el temps per triar entre el que compta veritablement i el que passa, per separar el que és necessari del que no ho és. És el temps de restablir el rumb de la vida cap a tu, Senyor, i cap als altres. I podem mirar tants companys de viatge que són exemplars, que, davant la por, han reaccionat donant la pròpia vida. És la força operant de l’Esperit vessada i plasmada en valents i generoses entregues. És la vida de l’Esperit capaç de rescatar, valorar i mostrar com les nostres vides estan teixides i sostingudes per persones comunes -correntment oblidades- que no apareixen en portades de diaris i de revistes, ni en les grans passarel·les de l’últim xou però, sense cap mena de dubtes, estan escrivint avui els esdeveniments decisius de la nostra història: metges, infermers i infermeres, encarregats de reposar els productes en els supermercats, netejadores, cuidadores, transportistes, forces de seguretat, voluntaris, sacerdots, religioses i tants i tants altres que han comprès que ningú no se salva sol. Davant el sofriment, on es mesura el veritable desenvolupament dels nostres pobles, descobrim i experimentem la pregària sacerdotal de Jesús: “Que tots siguin u” (Jn 17,21). Quanta gent cada dia demostra paciència i infon esperança, cuidant-se de no sembrar pànic sinó coresponsabilitat. Quants pares, mares, avis i àvies, docents mostren als nostres nens, amb gestos petits i quotidians, com enfrontar i transitar una crisi readaptant rutines, aixecant mirades i impulsant l’oració. Quantes persones resen, ofereixen i intercedeixen pel bé de tots. L’oració i el servei silenciós són les nostres armes vencedores.

“Per què teniu por? Encara no teniu fe?”. El començament de la fe és saber que necessitem la salvació. No som autosuficients; sols, ens enfonsem. Necessitem el Senyor com els antics mariners les estrelles. Convidem Jesús a la barca de la nostra vida. Donem-li els nostres temors, perquè els venci. Com els deixebles, experimentarem que, amb Ell a bord, no naufraga. Perquè aquesta és la força de Déu: convertir en una cosa bona tot el que ens passa, fins i tot les coses dolentes. Ell porta serenitat en les nostres tempestes, perquè amb Déu la vida mai no mor.

El Senyor ens interpel·la i, enmig de la nostra tempesta, ens convida a despertar i a activar aquesta solidaritat i esperança capaç de donar solidesa, contenció i sentit a aquestes hores on tot sembla naufragar. El Senyor es desperta per despertar i revifar la nostra fe pasqual. Tenim una àncora: en la seva Creu hem estat salvats. Tenim un timó: en la seva Creu hem estat rescatats. Tenim una esperança: en la seva Creu hem estat guarits i abraçats perquè ningú ni res ens separi del seu amor redemptor. Enmig de l’aïllament on estem patint la falta dels afectes i de les trobades, experimentant la manca de tantes coses, escoltem un cop més l’anunci que ens salva: ha ressuscitat i viu al nostre costat. El Senyor ens interpel·la des de la seva creu a retrobar la vida que ens espera, a mirar aquells que ens reclamen, a potenciar, reconèixer i incentivar la gràcia que ens habita. No apaguem la flama fumejant (cf. Is 42,3), que mai no emmalalteix, i deixem que revifi l’esperança.

Abraçar la seva creu és animar-se a abraçar totes les contrarietats del temps present, abandonant per un instant el nostre afany d’omnipotència i possessió per donar-li espai a la creativitat que només l’Esperit és capaç de suscitar. És animar-se a motivar espais on tothom pugui sentir-se convocats i permetre noves formes d’hospitalitat, de fraternitat i de solidaritat. En la seva creu hem estat salvats per allotjar l’esperança i deixar que sigui ella qui enforteixi i sostingui totes les mesures i camins possibles que ens ajudin a cuidar-nos i a tenir cura. Abraçar el Senyor per abraçar l’esperança. Aquesta és la força de la fe, que allibera de la por i dóna esperança.

“Per què teniu por? Encara no teniu fe?”. Estimats germans i germanes: Des d’aquest lloc, que narra la fe pètria de Pere, aquest vespre m’agradaria confiar-vos tots al Senyor, a través de la intercessió de la Verge, salut del seu poble, estrella del mar tempestuós. Des d’aquesta columnata que abraça Roma i el món, vindrà damunt vostre, com una abraçada consoladora, la benedicció de Déu. Senyor, beneeix el món, dóna salut als cossos i consola els cors. Ens demanes que no sentim por. Però la nostra fe és feble i tenim por. Per tu, Senyor, no ens abandonis a mercè de la tempesta. Repeteixes de nou: “No tingueu por” (Mt 28,5). I nosaltres, juntament amb Pere, “descarreguem en tu tot el nostre aclaparament, perquè Tu tens cura de nosaltres” (cf. 1Pe 5,7).

Francesc, papa

Meditació durant la pregària feta a l’atri

de la Basílica de Sant Pere, 27 de març de 2020

 

 

COMUNICAT BISBAT (Coronavirus)

ESPAI COMÚ

COMUNICAT DEL BISBAT DE GIRONA

12.03.2020

Arran de les notícies dels darrers dies en relació amb l’aparició i expansió del coronavirus-Covid19, i en resposta a les consultes que s’estan rebent, el Bisbat de Girona recomana tenir en compte les següents indicacions, en consonància amb les orientacions de la Conferència Episcopal Espanyola i les mesures preses per les autoritats civils i sanitàries, apel·lant sempre a la prudència de tothom per evitar alarmismes innecessaris:

  1. Tenir especial cura de la neteja dels espais i objectes dedicats al culte i a altres activitats de les parròquies.
  2. Conveniència de retirar l’aigua beneïda de les piques que hi ha a l’entrada dels temples i altres llocs de devoció.
  3. Possibilitat d’oferir en la celebració de l’Eucaristia un gest de pau diferent de l’habitual d’abraçar o de donar la mà a les persones més properes.
  4. Que les persones que donen la comunió durant la celebració de l’Eucaristia o en els centres sanitaris o domicilis, es rentin les mans abans i després d’aquest moment.
  5. Que les mostres de devoció i afecte envers les imatges, tan pròpies d’aquest temps de Quaresma i de la Setmana Santa, puguin ser substituïdes per altres, com una inclinació o una reverència, evitant el contacte físic amb les imatges.

Des del Bisbat de Girona seguirem pendents de les mesures que es vagin indicant des de les autoritats civils i sanitàries en els pròxims dies, per tal d’aplicar-les en l’àmbit de la vida ordinària de l’Església.

Així mateix, oferim la nostra pregària per les víctimes d’aquest contagi i les seves famílies, i pel personal de l’àmbit sanitari i assistencial que està atenent les persones malaltes, amb l’esperança que es pugui trobar una solució a aquesta pandèmia. En aquest sentit, adjuntem una proposta de pregària per incloure a les celebracions litúrgiques, especialment durant les pròximes setmanes:

Per les víctimes i afectats pel coronavirus. Per tot el personal mèdic i d’infermeria. Perquè es trobi ben aviat el remei per combatre aquesta pandèmia. PREGUEM.

Delegació episcopal de Mitjans de Comunicació Social

BISBAT DE GIRONA

Tel. 972 41 28 84

comunicacio@bisbatgirona.cat

 

Missatge per la Quaresma 2020, del Papa Francesc

Articles i documents d’Església

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC PER A LA QUARESMA 2020

 

«Us ho demanem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu!» (2Co 5,20)

Estimats germans i germanes:

El Senyor ens torna a concedir aquest any un temps propici per a preparar-nos a celebrar amb el cor renovat el gran Misteri de la mort i resurrecció de Jesús, fonament de la vida cristiana personal i comunitària. Hem de tornar contínuament a aquest Misteri, amb la ment i amb el cor. De fet, aquest Misteri no deixa de créixer en nosaltres en la mesura que ens deixem involucrar pel seu dinamisme espiritual i l’abracem, responent de manera lliure i generosa.

 

  1. El Misteri pasqual, fonament de la conversió

L’alegria del cristià brolla de l’escolta i de l’acceptació de la Bona Notícia de la mort i resurrecció de Jesús: el kerygma. En ell es resumeix el Misteri d’un amor «tan real, tan veritable, tan concret, que ens ofereix una relació plena de diàleg sincer i fecund» (Exhort. Ap. Christus vivit, 117). Qui creu en aquest anunci rebutja la mentida de pensar que som nosaltres els que donem origen a la nostra vida, mentre que en realitat neix de l’amor de Déu Pare, de la seva voluntat de donar la vida en abundància (Jn 10,10). En canvi, si preferim escoltar la veu persuasiva del «pare de la mentida» (Jn 8,45) correm el risc d’enfonsar-nos en l’abisme de l’absurditat, experimentant l’infern ja aquí a la terra, com lamentablement ens testimonien molts fets dramàtics de l’experiència humana personal i col·lectiva.

Per això, en aquesta Quaresma 2020 voldria dirigir a tots i cada un dels cristians el que ja vaig escriure als joves en l’Exhortació apostòlica Christus vivit. «Mira els braços oberts de Crist crucificat, deixa’t salvar una vegada i una altra. I quan t’acostis a confessar els teus pecats, creu fermament en la seva misericòrdia que t’allibera de la culpa. Contempla la seva sang vessada amb tant d’afecte i deixa’t purificar per ella. Així podràs renéixer, una vegada i una altra» (n. 123). La Pasqua de Jesús no és un esdeveniment del passat: pel poder de l’Esperit Sant és sempre actual i ens permet mirar i tocar amb fe la carn de Crist en tantes persones que sofreixen.

 

  1. Urgència de conversió

És saludable contemplar més a fons el Misteri pasqual, pel qual hem rebut la misericòrdia de Déu. L’experiència de la misericòrdia, efectivament, és possible només en un «cara a cara» amb el Senyor crucificat i ressuscitat «que em va estimar i es va lliurar per mi» (Ga 2,20). Un diàleg de cor a cor, d’amic a amic. Per això la pregària és tan important en el temps quaresmal. Més que un deure, ens mostra la necessitat de correspondre a l’amor de Déu, que sempre ens precedeix i ens sosté.

De fet, el cristià resa amb la consciència de ser estimat sense merèixer-ho. La pregària pot assumir formes diferents, però el que veritablement compta als ulls de Déu és que penetri dins nostre, fins arribar a tocar la duresa del nostre cor, per convertir-lo cada vegada més al Senyor i a la seva voluntat.

Així doncs, en aquest temps favorable, deixem-nos guiar com Israel en el desert (cf. Os 2,16), per tal de poder escoltar finalment la veu del nostre Espòs, perquè ressoni en nosaltres amb més profunditat i disponibilitat. Com més ens deixem fascinar per la seva Paraula, més aconseguirem experimentar la seva misericòrdia gratuïta cap a nosaltres. No deixem passar en va aquest temps de gràcia, amb la il·lusió presumptuosa que som nosaltres els que decidim el temps i la manera de la nostra conversió a Ell.

 

  1. L’apassionada voluntat de Déu de dialogar amb els seus fills

El fet que el Senyor ens ofereixi un cop més un temps favorable per a la nostra conversió mai hem de donar-ho per descomptat. Aquesta nova oportunitat hauria de suscitar en nosaltres un sentit de reconeixement i sacsejar el nostre ensopiment. Tot i la presència —de vegades dramàtica— del mal en la nostra vida, com en la vida de l’Església i del món, aquest espai que se’ns ofereix per a un canvi de rumb manifesta la voluntat tenaç de Déu de no interrompre el diàleg de salvació amb nosaltres. En Jesús crucificat, a qui «Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat» (2Co 5, 21), ha arribat aquesta voluntat fins al punt de fer recaure sobre el seu Fill tots els nostres pecats, fins a «posar Déu contra Déu», com va dir el papa Benet XVI (Enc. Deus caritas est, 12). En efecte, Déu estima també als seus enemics (Mt 5,43-48).

El diàleg que Déu vol establir amb tot home, mitjançant el Misteri pasqual del seu Fill, no és com el que s’atribueix als atenesos, els quals «en res no passaven el temps més de gust que contant o escoltant novetats.» (Ac 17,21). Aquest tipus de xerrameca, dictat per una curiositat buida i superficial, caracteritza la mundanitat de tots els temps, i en els nostres dies pot insinuar també en un ús enganyós dels mitjans de comunicació.

 

  1. Una riquesa per compartir, no per acumular només per a si mateix

Posar el Misteri pasqual en el centre de la vida vol dir sentir compassió per les nafres de Crist crucificat presents en les nombroses víctimes innocents de les guerres, dels abusos contra la vida tant del no nascut com de l’ancià, de les múltiples formes de violència, dels desastres mediambientals, de la distribució injusta dels béns, del tràfic de persones en totes les seves formes i de la set desenfrenada de guanys, que és una forma d’idolatria.

Avui segueix sent important recordar als homes i dones de bona voluntat que han de compartir els seus béns amb els més necessitats mitjançant l’almoina, com a forma de participació personal en la construcció d’un món més just. Compartir amb caritat fa a l’home més humà, mentre que acumular comporta el risc d’embrutar-se, ja que es tanca en el seu propi egoisme. Podem i hem d’anar fins i tot més enllà, considerant les dimensions estructurals de l’economia. Per aquest motiu, en la Quaresma de 2020, del 26 al 28 de març, he convocat a Assís als joves economistes, empresaris i change-makers, amb l’objectiu de contribuir a dissenyar una economia més justa i inclusiva que l’actual. Com ha repetit moltes vegades el magisteri de l’Església, la política és una forma eminent de caritat (cf. Pius XI, Discurs a la FUCI, 18 de desembre de 1927). També ho serà l’ocupar-se de l’economia amb aquest mateix esperit evangèlic, que és l’esperit de les Benaurances.

Invoco la intercessió de la benaurada Verge Maria sobre la propera Quaresma, perquè escoltem la crida a deixar-nos reconciliar amb Déu, fixem la mirada del cor en el Misteri pasqual i ens convertim a un diàleg obert i sincer amb el Senyor. D’aquesta manera podrem ser el que Crist diu dels seus deixebles: sal de la terra i llum del món (cf. Mt 5,13-14).

Francesc

Roma, 7 d’octubre de 2019

Memòria de la Mare de Déu del Roser

8 de març 2020 – Dia internacional de la Dona treballadora

Notícies

MANIFEST dels moviments i col·lectius obrers cristians de Catalunya i Balears: ACO, GOAC, JOC i MIJAC, Capellans obrers, Religioses/os en barris obrers i Delegacions de Pastoral Obrera de les diòcesis de Catalunya.

Dos testimoniatges:

-“Portem anys lluitant, manifestant-nos, sortint en mitjans, demanant una cosa tan simple com la fi de la precarietat laboral. Hem estat víctimes d’acomiadaments improcedents per formar part de l’associació de neteja “Las Kellys”, de males pràctiques, de situacions vexatòries, però ningú ens va defensar. No és normal que en 60 minuts haguem de netejar 5 habitacions d’un hotel. Continuarem lluitant fins que les institucions canviïn la llei. L’externalització dels serveis ens condemna a la precarietat.”

 -”Avui un pacient, després d’administrar-li el tractament, m’ha dit unes paraules sexualment ofensives. No és un pacient de salut mental, sap perfectament què m’ha dit i que no està bé. Quan li he dit que el denunciaria, a sobre s’ha sentit ofès perquè ‘estic exagerant i que el que m’ha dit era un afalac’. Haver d’aguantar aquesta mena de comentaris a la feina, més sovint del que ens pensem, és una degradació.”

Les dones treballadores encara som víctimes directes de la precarietat laboral i la desigualtat. L’any 2020 la bretxa salarial segueix afectant moltes dones, segons la Unió Sindical Obrera (USO) les dones cobren, de mitjana, 10’81 euros davant del 15’13 euros que arriben a ingressar els homes. La dificultat per accedir a llocs de responsabilitat també se suma com a exponent visible de la desigualtat que patim a l’àmbit laboral. Les dones continuem sent les principals encarregades de les cures intrafamiliars. Majoritàriament, som nosaltres mateixes qui demanem la reducció de jornada per poder garantir les cures dels altres, s’invisibilitza el valor del propi servei que es dóna. Tot això és part del paper, en el model de societat, que les dones treballadores hem après i interioritzat.

No obstant això, celebrem el recent augment de durada del permís de paternitat a 12 setmanes, i que s’acosta cada cop més a les 16 setmanes de maternitat. Aquest canvi permet una igualtat real a l’hora d’encarregar-se de les cures dels fills i filles.

Creiem fermament que som una peça clau i imprescindible en la lluita contra les opressions i la conquesta de la justícia social a tots nivells. Un dels espais més importants per trencar amb aquestes desigualtats és l’elaboració de polítiques i normatives que treballin a favor de la igualtat de la dona en l’àmbit laboral, aportant la nostra experiència i sensibilitat. Poder participar d’aquests espais és encara un repte per la societat.

-“Maria digué: La meva ànima magnifica el senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva. […] Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils; omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res.” (Lluc 1, 46-47/ 51-52-53)

-Apel·lem a la sororitat, que busca l’aliança i l’ajuda mútua entre dones per contribuir amb accions específiques a l’eliminació social de totes les formes d’opressió i el conseqüent empoderament femení. Aquesta lluita i acompanyament mutu el reconeixem en tants projectes i reivindicacions fetes per dones i per a dones! Així mateix, creiem necessària la implicació i conscienciació dels homes per a avançar en aquest camí cap a un món nou de totes i tots.

-Volem reivindicar que les dones no gaudim de paritat de representació en els espais de diàleg i decisió i, per tant, ens trobem que l’elaboració i adopció de les polítiques de treball no donen sortida a les injustícies i desigualtats laborals que patim.

-Ens solidaritzem amb totes les companyes feministes d’arreu del món que lluiten contra els feminicidis, les agressions sexuals sistemàtiques i la cosificació constant de les dones. Reafirmem que el feminisme ha de ser interseccional i sempre ha d’estar de part de les més discriminades, ja sigui per raó de procedència, ètnia, gènere, religió, orientació sexual o classe social. La nostra lluita és mundial, com bé deia l’escriptora Audre Lorde: “No seré una dona lliure mentre continuï havent-hi dones sotmeses”.

-Ens alegrem especialment del sorgiment de la Coordinadora de Dones creients, en el marc de les reivindicacions del 8Març dels últims anys i focalitzant la denúncia de la discriminació de la dona dins l’Església i a l’esforç per la igualtat dins de la institució. En aquest sentit, la protesta “Alcem la Veu”, feta l’1 de març d’enguany, iniciada a Barcelona i a la què s’han sumat multitud de ciutats arreu de l’estat, marca un punt d’inflexió. Animem a la participació per alçar la nostra veu com a dones creients.